Nascuda a Barcelona l’any 1946 ens va deixar l’any 1991 a la mateixa ciutat. Escriptora i periodista en llengua catalana i compromesa amb el feminisme i la lluita contra el franquisme, ferma defensora dels drets de les dones i del catalanisme, fou militant del PSUC, on es va afiliar juntament amb el seu amic i també escriptor Manuel Vazquez Montalban.

Durant la seva etapa preuniversitària es va matricular a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual on va establir amistat amb personatges influents de la cultura catalana com Josep Maria Benet,  Salvador Espriu o Maria Aurèlia Campmany.

Ja a la universitat entra en contacte amb associacions i moviments marxistes antifranquistes i el 1966 va participar  la cèlebre Capuchinada, un seguit d’actes de caire reivindicatius celebrats amb motiu de l’assemblea del Sindicat Democràtic d’Estudiants.

L’any 1968 comença a treballar com a redactora de l’Enciclopèdia Catalana i el 1970 rep el premi Victor Català pel seu primer llibre, Molta roba i poc sabó. Arrel d’aquí inicia la seva trajectòria periodística per diverses publicacions, com Avenç o Cuadernos para el Diálogo entre d’altres.

L’any 1972 va iniciar un cicle novelístic que inclou obres com Ramona, adiós, un retrat de tres generacions de dones, àvia, mare i filla, que viuen les seves vides personals amb el transfons d’importants moments històrics de l’època o El temps de les cireres,  obra protagonitzada per les mateixes personatges, que va obtenir el Premi Sant Jordi de novel·la, l’any 1976.

Va destacar també la seva faceta com a periodista, des de la que va mostrar una decidida voluntad per construir un periodismo cult, feminista i evocador de la memòria histórica. La popularitat arriba amb les entrevistes publicades en un seguit de llibres posteriorment coneguts com Retrats Paral·lels (1975 i 1976), i amb l’obra Els catalans als camps nazis (1977). Va treballar també com a periodista al canal català de TVE, on va presentar el programa d’entrevistes Personatges.

La culminació de la seva lluita feminista és l’obra L’hora violeta (1980), tot i que l’obra més guardonada de l’autora és L’agulla daurada (Premi Nacional de Literatura Catalana).

Els darrers anys també va cultiva la prosa de no ficció i fins i tot va escriure una peça teatral, Reivindicació de la senyora Clito Mestres, estrenada al Teatre Romea l’any 1991.

Montserrat Roig, declarada feminista, va reflexionar en el conjunt de la seva obra al voltant de la necessitat d’apropar a les dones anònimes el moviment per defensar els seus drets. Va significar-se per la seva crítica a la societat patriarcal, en la qual incloia els homes d’esquerres, amb la següent reflexió:

“Yo creo que el papel del hombre militante de izquierdas es, en primer lugar, asumir su papel de opresor en esta sociedad; en segundo lugar, dejar de lado el paternalismo, dejar de dar lecciones y de tener una actitud despectiva como la de a ver qué haremos las mujeres con nuestra lucha, con nuestra reflexión, con nuestros coscorrones contra la pared“.

Montserrat Roig

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s