Per Isabel Pallejà
Aquestes línies no deixen de ser un humil tribut a les dones iranianes i d’altres països islàmics, i perquè no dir-ho, també de casa nostra, totes properes a nosaltres malgrat la distància, geogràfica o cultural, de la seva lluita. Lluita pel dret a no portar obligatòriament el hiyab, lluita que significa assenyalament, persecució, empresonament, maltractament i a vegades la mort.
Aquests dies, les persones que ens movem a les xarxes socials estem veient vídeos de dones iranianes treient-se en públic els hiyab, acompanyades d’homes que recolzen els seus drets. Lluites compartides. Perquè no és només la lluita de les dones, és la lluita de tota la humanitat pels Drets Humans.
En aquesta lluita totes les dones ens sentim representades, tota la humanitat. Lluites al llarg del temps contra les imposicions, les humiliacions, la dictadura patriarcal (de homes i dones), la submissió del més dèbil per part del més fort.
Aquesta lluita és comuna, de dones i homes per reivindicar els Drets Humans. La lluita per la lliure elecció, com poden fer les dones a casa nostra que poden portar lliurament el hiyab.
Sense anar més lluny, fa uns dies es va celebrar la I Trobada de Dones de Sant Antoni al barri de Sant Antoni de Barcelona. Es va fer un taller de com posar-se un yihab. La paradoxa és que el que per unes persones és una mostra de repressió per altres és una reivindicació de cultura.
Vivim en democràcia, per això demanem que la mateixa llibertat que tenen les dones a casa nostra la puguin tenir a la resta dels països del món. Per una banda, no normalitzem el que no correspon i per altra banda no criminalitzem els sentiments identitaris. El que ha de prevaldre és la llibertat sense coaccions, ni ètiques, ni culturals, ni polítiques.
Espai Violeta 